Crònica de la quotidianitat insòlita al Nord

Que sí, que sí, que ja va, que ja us veig, que ja surti de la votura, un moment, acabi d'escoltar aquesta cançó sense esdrúixoles (esclar!) i estic per vosaltres. Surti, doncs, i –al trotuart- un grup de sisena que espera l'autobús cap al col·legi m'ataca. "Bun-bon-dia-iu!" (afusellament), "Iu, iu... va bé?". Estic massa adormida encara i em costa desxifrar d'on prové i què em diu cada veu. Així que a la meua. Divisi una cresta exagerada damunt d'un dels caps adolescents i la inerci me fa fer alguna broma poca-solta. Riuen fins que una pilota de rugbi me trastoca les ulleres. "Eh, fes a polit!". Ara ric de jo, un poc només, i un pet de tres anys travessa el carrer cridant: "Espia mes liuiuiuinettes!", "Què boniques, les ulleres (servei de correcció dubtosa gratuït les 24 hores)!" "Ouiaissè, me les ha achetat la mare" (mmm... n'importa què). Però "comprat", diu una adolescent. I "crompat", dubti jo en la intimitat.

Val més que entri a l'escola i ho faig i vull anar de pet a la cafetera, però creuar el pati és pas fàcil o "Creuar el pati és fàcil si saps com" i jo, jo en sé pas. "Regarde! crêpes pour l'espertinar". Espia, espia, espiaaaaa, collons!. "Et bé, espia, uè". Fa un temps (de quan Barcelona era el centre del món encara), d'aquesta frase només m'hagués sorprès 'espertinar'. Ara resulta que em representa, a jo i la meua llengua, i me miri aquesta parauleta estranya amb tendresa. Espertinar-Sagrada Família-espertinar-les golondrines-espertinar-guiris-espertinar-kamaku. I me l'estimi (bizaaaard bizaaaaaard), al mateix temps que descobreixi que per sabates hi tinc mainatges. Bufa, pesen i necessiti cafè. "Ell m'ha tapé" (se me'n fot, vull cafè) "Tustat..." (o torrat, cafè torrat) "sí, IL m'ha tustat". Merda. Que siguin dos cafès i al costat de la machina una rossellonesa. "Escolta, com funcionen aquí les esdrúixules?". "Funcionen pas, a la plana fem planes i belleu el Vallespir...". Doncs sí, és un quelcom de fantastique i dues cullerades de sucre. "Té, del bolanger de Baó". Vet aquí, súper, un crosant de bolanger a vore si m'espavila un xic. I apa, nins pertot i mots i son.

Però emprés cicle tres i una frase on llegeixi el mot 'quilici'. ¿Quilici? És què, això? "Quilici, fallida...", "CRISI? VOLIES ESCRIURE CRISI?" I la crisi la passi jo, jo soleta i, vinga, a superar-la ràpid que avui toca dinar amb forquetes i, au, a recitar amb veu alta tot el que engolim, com una cambrera presentant els plats fins (però deshidratats i pasteuritzats) d'un restaurant car. I clar, necessiti un altre cafè, però tornant m'assalta una bona dona i em demana qui som. "Qui som? (si ho sabés...) La Bressola!!!", "Et, c'est quoi, ça?" I jo que provi d'explicar-li i ella encantada perquè els seus néts ja en saben, d'espanyol! Espanyol? Vale, buenuuu, ok, ferpect, ça va, ciao.

Així que la tarda m'atropella del tot i acabi morta a la cadira del despatx (en plena discussió d'equip sobre el tóner de la impressora).

Una curoca. A aquestes alçades, sé pas quina.

Avui hem après: Com actualitzar i no morir en l'intent.

Què cerca la busca?

-A veure si m'explico. Quan penses sol pots arribar a conclusions.
Hi remarco el “pots”.
En general no és que pensis, et menges l'olla i prou. Trucutrú, trucutrú, trucutrú. Depèn del dia, pot ser divertit.
Hi remarco el “pot” i el “depèn del dia”.
Quan s'ajunten dos a pensar, la cosa ja es revoluciona. En general t'animes força, no perquè ho vegis tot més optimista, sinó perquè la cosa es fa grossa.
Hi remarco “en general” .
Vull dir que quan comparteixes un alguna cosa o un “problema” (i hi remarco les cometes) el fet que l'altre tingui una versió parcial dels fets, fa que es precipiti a l'hora de treure conclusions.
I així pots acabar cridant "essse peassso de imbéssssil!!!!" o "Asturiaaaaas, patriaaa queridaaaa!!!", depenent de les cerveses que portis.
I remarco que no som d'Astúries.
I remarco Astúries.

Però tot això venia a tomb perquè la busca dels segons del rellotge es va cansar de buscar.
Tot plegat ve de coses atrapades, com de l'STOP i el telegrama.
La busca es va plantejar què buscava, però el que va fer mal fet és comentar-ho a la minutera i a la de les hores.
Que no tinc el gust, però deu ser "horera"
No, no, no. No és "el que va fer mal fet". És "el que va fer mal". Vull dir que ella va pensant soleta i fent voltes a les seves coses, i es diu: "però què collons estic fotent?". I en comptes de comentar-ho amb qui tocaria, un dia ho comenta quan es troba l'altra: "i tu què coi fots?".

Llavors, per allò que et deia de dos pensant junts, es van revolucionar i pam, van trencar el vidre i se'n va anar.
M'entens? Se me n'ha anat de les mans.


-hahahahhahahahahahahahhahahhahahaha nooooooooo!!! és ferpecte!!!! i si se te'n va de les mans és perquè el tema ho necessita!! sí!!! escriu el que m'has escrit!!!!Fes com si tornessis a explicar-m'ho i explica que se t'ha escapat de les mans!!!! és genial!!!! Asturias patria querida!!!

TOTES DUES CUROQUES

Avui hem après... Que les coses s'escapen de les mans com la busca del rellotge i l'esssepeasssoimbéssssil de la gola, així, amb moltes esses. Que "dos segons" vol dir un moment. Tot i que hauria estat maco per il·lustrar el post. Em sento com una minutera, que lo seppas... va dir una. Però si és molt guai!... va fer l'altra. Van trencar el vidre, i se'n van nar, i ben fet que van fer.

...i que és molt guai tenir amics entusiastes... sniff

Capítol segon (i minut i hora)

Després de tornar el tricicle, la Camil·la va trobar un pedal. Lluïa gairebé nou entre llambordes grogues. Li passa sempre, com que busca la pilota des de fa molt i molt temps, ensopega amb milions de coses estrambòtiques.
Amb el pedal que va trobar, la tercera roda del tricicle podria haver funcionat. Però les grans troballes arriben sempre a deshora.
També quan topi amb la pilota serà massa tard. La xutarà i se’n tornarà buida?
I, doncs, per què la cerca la Camil·la?

Hi ha moltes teories fotent-se cops de colze per veure quina arriba primer a respondre. La meva, tot i ventar-se de tenir el número u al dorsal, no és més certa que qualsevol altra. La Camil·la cerca la pilota per error. Perquè un dia va creure que era vital trobar-la. Perquè algú –i em fa por haver estat jo- li va dir: “has de buscar la pilota, Camil·la” i la Camil·la, tot i posar cara-de-no-funciona, és crèdula i té paciència i des d’alehores busca i s’omple els ulls d’una aventura encomanadissa.

Per això, quan passejo amb ella, m’aturo a les places on es juga a futbol i allargo un somriure i l’índex i li demano:
-No és aquella, Camil·la?
I la Camil·la em mira com si jo fos d’un altre planeta. O com si ho fos ella i s’esforcés per desxifrar signes i no riure’s de la niciesa dels humans.
-Si és aquella… ja no la busco.
-No és fantàstic?
-La pilota que cerco és la que busco.
I marxa fent saltets amb el pedal a la mà i s’atura una miqueta més enllà, al costat d’un Stop. Alça el braç, em fa senyals. L’escolto.
-No t’angoixa viure atrapada en un telegrama?
Glup.

DEPÈN DE LA CUROCA-REFERÈNCIA SÓC LA CUROCA O L’ALTRA CUROCA

Avui hem après… Que si em quedo sense mòbil stop aviat em quedaré sense amics stop snif stop Sóc incapaç de recordar cap número stop Només l’u del dorsal d’una teoria stop

Hi va caure

Visiblement consternada, la Camil·la se m'acosta:

- Però no funciona. Només té dos pedals.

Vaig trigar una mica. Però me'l vaig mirar bé, i no vaig poder fer altra cosa que donar-li la raó: el tricicle tenia tres rodes però només dos pedals. És evident que hi ha una roda que no funciona.

Davant d'aquesta clatellada de lucidesa, vaig preguntar a la Camil·la i a tota la seva vida refotudament divertida que té per endavant si em volien acompanyar a tornar-lo. I així ho vam fer.

L'ALTRA CUROCA

Avui hem après... que com més grans, més poc ens plantegem les coses, hòstia.

pet punt cat

En un capítol de Bogeries de Brooklyn, el senyor Auster escriu el següent:
“Els pets no són de ningú i no surten d'enlloc, són emanacions anònimes que pertanyen al grup i, encara que tots els presents puguin assenyalar el culpable, l'únic curs d'acció assenyat és la negació”.

Com que el pobre Dudley no en sabia de protocols ni d’etiquetes va cavar la seva pròpia fossa just en el moment en què es disculpava educadament entre rialles ferotges. Adéu, dignitat, per sempre més, adéu?

La veritat és que no puc deixar de sentir un brot de solidaritat i empatia. Què voleu que us digui. A casa sí, a casa va bé. En la intimitat de la família, la flatulència es dissipa emparada per un anonimat entrenyable.
Però què fem lluny de l’escalfor i el caliu de la llar quan els nostres pets són tan sorollosament catalans? Com ens en sortim d’aquesta?
-¡Ha sido la polaca! ¡Ha sido la polaca!
I ja hem begut oli. La negació és impossible, perquè el pet ha dit “pet” i pas “pedo”. Perquè el pet put i no 'huele'.

Aleshores, entre un fotimer de mirades hostils, sembla que l’única opció possible sigui deixar caure, empesa pel terrible pes de la gravetat, la mirada d’un vermell intens. I resar, resar molt, per tal que els segons passin de pressa i es converteixin aviat en segles i en oblit.

Amb tot, amics del pet punt cat, potser ens caldria començar a fer teràpia.
En petit comité, primer; comunitats de veïns, després, i a la fi el país sencer.
Ens caldria començar a acceptar la pudor, començar a assumir el pet i allà on la lògica ens abandoni riure obertament.
Acabar, potser, fent apologia d’allò tan sorollosament petriòtic.
Malgrat que sorollosos són, per exemple, molts dels nostres estrafolaris complexes.

LA CUROCA QUE CONEIX L’ALTRA CUROCA

Avui hem après... Que amb presses no s’aprèn res. Uf...

Has de buscar la pilota, Camil·la!!!

...un instant de glòria és un suquet d'absurd, d'aquells concentrats... Mmmmm...

Hi vivim jo i quatre fantasmes i altres contes

Ara que poso llums i pinto parets, veig com els fantasmes baixen les maletes de l’altell. És collonut, perquè jo de maletes, el que s’entén per maletes, no en tinc. Sap greu, perquè tot i que no els ajudi gaire a fer-les –que ells ja són prous i això de marxar ho han decidit sols–, és aquests dies que ens fem amics i tenim converses amables: Un suc de taronja? No, jo és que als matins sóc més de dolç. De debò? […] Ei, aquest record no me l’agafis, eh? El vols tu? Sí. Crec que estaria bé quedar-me’l jo. Com vulguis. Me l’enduia perquè em pensava que... Sí, tota la raó. Però ja no em fa mal, i d’aquí un temps el veuré diferent. Esclar, com tot. Gràcies, però.

No és que abans ens portéssim a matar, ni que ens ignoréssim... Era la típica relació que tens amb els fantasmes, res d’original. Hi eren, i jastà.

És just ara que faig casa -hi poso llums i pinto parets- que comencem a mirar-nos als ulls i a somriure'ns amb franquesa. Amb la complicitat de coneixe’ns tan bé que ja no calen explicacions ni (proposar) cimeres, perquè ja ningú amaga res que calgui saber. Sense inquisicions, sense lluites silencioses. Feia tant temps que hi eren que havien criat i tot. Els dos petits són una monada, però portaven més feina, perquè ja s’hi barrejaven massa coses.

T’ha costat, eh? Hahahhaha. Sips. Ho heu fet molt bé. Sou uns professionals. Tu també, que consti.

És fàcil caure’s bé amb els fantasmes ara que tots (jo i ells) sabem que se’n van. Fins i tot ens hem promès una festa de comiat en tota regla. Amb el cor a la mà, els desitjo el millor del món, i sé que ells a mi també. Sense recança. Tampoc no els demanaré, si no me’l deixen, el joc de claus que tenen del pis. Sé que no tornaran. I si tornen, voldrà dir que han de tornar. És simple. Tant com decidir-se a posar llums i pintar les parets... d’un-color-diferent.

Bon viatge, Pitblanc...

L'ALTRA CUROCA

Avui hem après... Que una es dedica a tasques productives i l'altra al bricolatge. Una als mots encreuats i l'altra als sudokus. Però el vici secret més secret és un joc d'aquests d'ordinador. El més difícil és la sensació rara que et queda quan dius prou i apagues. [Stage 6! ...Però no l'entenc!!!... va dir una. Has de tenir en compte que també pots fer la croqueta... va dir l'altra. Aix, he d'aprendre a controlar els meus instints suïcides... hi va afegir.]