pet punt cat

En un capítol de Bogeries de Brooklyn, el senyor Auster escriu el següent:
“Els pets no són de ningú i no surten d'enlloc, són emanacions anònimes que pertanyen al grup i, encara que tots els presents puguin assenyalar el culpable, l'únic curs d'acció assenyat és la negació”.

Com que el pobre Dudley no en sabia de protocols ni d’etiquetes va cavar la seva pròpia fossa just en el moment en què es disculpava educadament entre rialles ferotges. Adéu, dignitat, per sempre més, adéu?

La veritat és que no puc deixar de sentir un brot de solidaritat i empatia. Què voleu que us digui. A casa sí, a casa va bé. En la intimitat de la família, la flatulència es dissipa emparada per un anonimat entrenyable.
Però què fem lluny de l’escalfor i el caliu de la llar quan els nostres pets són tan sorollosament catalans? Com ens en sortim d’aquesta?
-¡Ha sido la polaca! ¡Ha sido la polaca!
I ja hem begut oli. La negació és impossible, perquè el pet ha dit “pet” i pas “pedo”. Perquè el pet put i no 'huele'.

Aleshores, entre un fotimer de mirades hostils, sembla que l’única opció possible sigui deixar caure, empesa pel terrible pes de la gravetat, la mirada d’un vermell intens. I resar, resar molt, per tal que els segons passin de pressa i es converteixin aviat en segles i en oblit.

Amb tot, amics del pet punt cat, potser ens caldria començar a fer teràpia.
En petit comité, primer; comunitats de veïns, després, i a la fi el país sencer.
Ens caldria començar a acceptar la pudor, començar a assumir el pet i allà on la lògica ens abandoni riure obertament.
Acabar, potser, fent apologia d’allò tan sorollosament petriòtic.
Malgrat que sorollosos són, per exemple, molts dels nostres estrafolaris complexes.

LA CUROCA QUE CONEIX L’ALTRA CUROCA

Avui hem après... Que amb presses no s’aprèn res. Uf...