El misteri de l'interruptor

Tu el prems, sí? i la bombeta que és a l'altra banda de l’habitació s’encén, no?
I si preferiu una explicació més de l’estil de Cortázar…

No sé si heu notat que amb certa freqüència la paret llisa es plega de tal manera que una petita part sobresurt paral·lela al pla del terra i, de seguida, la part següent continua perpendicular a aquest pla fins que -després d'una mini protuberància- una nova paral·lela espetega a la paret una altra vegada. Si poseu el palmell damunt del relleu d’aquesta petita figura geomètrica estareu en possessió d’un interruptor. Cada interruptor, aparentment isolat al bell mig de la paret, té el poder d’encendre una bombeta aparentment isolada al bell mig del sostre (una bombeta és una idea no abstracta, però bastant penjada). Ara bé, el poder de l’interruptor està estretament lligat a la nostra voluntat. I la nostra voluntat? Sotmesa a què? (aix uix, això no toca).

De fet, però, comencem pel començament, premem l’interruptor i la bombeta s’il·lumina. Què coi! S’il·lumina? Que no hem quedat que és l’interruptor o la nostra voluntat el subjecte del verb encendre? És com quan la pluja ens cau damunt i diem “ai! Em mullo!”. Som surets de debò, eh? Us imagineu algú oferint-se voluntàriament a les gotes d’aigua? Fent saltets a banda i banda per no perdre-se’n ni una? Ergo: les ergatives despisten.

Així l’interruptor encén la bombeta. Ok, i tot és una mica més senzill i no cal omplir pàgines i més pàgines de gramàtiques contemporànies i tornem al llum i al misteri i continuem a les fosques. Perquè, veiam, és tan ràpid encendre el llum! Pim, toco l’interruptor, pam (instantani) la bombeta s’encén. Ja està. L’acció acaba aquí, però l’angoixa continua. La bombeta encara és encesa i jo ja no estic fent res. És cert que hi ha altres quotidiotitzants semblants, però, per exemple, l’aigua s’acumula, el gas fa pudor i un motor soroll. L’electricitat fa angúnia. Per què?
Doncs per discreta, recoi! I aleshores... què calla la bombeta? Qui li ha confiat què?
I el misteri ens ocupa fins que se’ns fonen els ploms.

LA CUROCA QUE CONEIX L’ALTRA CUROCA

Avui hem après... Que si mires molta estona el llum amb l’ull esquerre, et pica l’ullet (l'esquerre, esclar). Què? va dir una. Bo-ca-ba-da-da... va dir l’altra.

Avui és el Dia Mundial de Deixar de Fer l'Idiota

Es veu que van estar discutint sobre si havia de ser idiota o imbècil. Es va anar apujant de to,
i els suïssos van proposar "estúpid". Mmmmm... Els convençuts ja van treure els diccionaris per definir exactament els conceptes idiota i imbècil... "En l'edició del 29 d'entrada ja s'hi diu que un imbècil és...".

Però com que ja s'havien aprovat moltes qüestions importants i a la sobretaula ja feia estona que només hi quedava vi, tot plegat no es va fer durar ni cinc minuts, sense deixar que ni els guionistes intel·ligents de gags s'hi recreessin. Un es va aixecar i va clamar -tot teatral, ell- "però volem deixar de fer l'idiota!!!". Les patums de les reunions secretes també són intel·ligents: hahahhaha, van (haver de) fer tots. Doncs l'idiota, doncs l'idiota.

Segur que era del grup dels que sempre guanyen al Trivial. Xafarderies a banda, el Dia Mundial de Deixar de Fer l'Idiota ens sembla ben respectacle. No s'hi fan xerrades, ni powerpoints, ni exposicions ni festes per a les criatures per sensibilitzar de res. Cau de madur. També, i apel·lant a la mateixa sensatesa, tira a ser un dia més reflexiu que actiu. O no. Que cadascú se sap lu seu, quina mena d'idiotesa el domina i com la vol liquidar.

Des del 1983 que es va aprovar, no es té constàcia que ningú hi hagi decidit deixar de treballar ni coses per l'estil. Deixar de fer l'idiota és més aviat menut, per a coses idiotes de debò: avui es pot decidir triar llevar-se de bon humor i encomanar-lo si cal, o reconèixer que això de les dioxines del "mozzarella gate" no deu ser tan greu, i que el món continua girant força exactament igual després d'haver-la cagada uns quants cops. Per no allargar-s'hi més: tenir un dia lúcid i lúdic.

Això sí, des del 1986, per reblar que va de debò i no és una conyeta, s'hi va voler afegir mística fent-lo coincidir amb el dia primaveral del canvi d'hora, paral·lelejant amb això dels reajustaments personals.

Sense voler-hi treure poesia -perquè avui no és dia d'anar en contra de tot perquè sí- la llàstima és que, des
de la coincidència, el dia del canvi d'hora s'està perdent. No és per entrar en temes personals, però s'enyora allò de baixar a plaça, amb vestit de diumenge. Els pares deixaven que remenéssim per totes les parades i esteníem la nostra a terra si res no ens feia el pes
o encara ens havia sobrat temps. [L'any que vaig aconseguir canviar una hora en punt per una hora morta vaig ser feliç... va dir una. A mi em feia gràcia perquè aquell dia sí que tocava quarts i hores... va dir l'altra].

L'ALTRA CUROCA

Avui hem après... que un interruptor té misteri. El misteri
de l'interruptor, confiem que serà demà. Que hi falta un vistiplau.

Si t'ho has de menjar amb patates val més que parlem de "truita"

A Sant Sadurní d’Anoia hi havia un paio que comptava arbres. D’un en un i en un bloc feia ratlletes. La cinquena per damunt de les quatre anteriors. Així, si una ironia del destí el portava més endavant a comptar ratlletes ho tindria més fàcil. De totes maneres, comptava per voluntat pròpia; la mística pura de l’activitat li humitejava els ulls. En portava molts, d’arbres comptats.

El savi va morir el mateix dia que la curoca de torn va escriure "en portava molts, d’arbres comptats". Just llavors li va caure al damunt tot el pes dels tants que en portava.
Doncs això, qui no porta un rellotge? Tic i tac, tic i tac.

I ara ja posats a comptar. Comptem amb vosaltres.
Qui no compta monedes? claus del clauer? Travesses dels porticons de les portes? (a veure quants sols s’hi escolen) Mitjons estesos? (creuant els dits perquè surtin parells) La son a deshora? (per vendre-la a pes) Fills que no han vingut a cercar l’espertinar? (que potser no saben que l’espertinar és el berenar?)

Va

Podríem comptar els cops que t’equivoques en un dia. Comptar veïns potencialment perillosos. Comptar parèntesis (també parells? Comptar els fils de conversa perduts.
Comptar petons a l’escalfador. Comptar hores extres. Faltes d’ortografia. Ofenses. Amors. Comptar tots els dits de la mà esquerra i tots els dits de la mà dreta (i no oblidar-se de comptar el dit amb el qual comptàvem).

Comptar és la màquina més ferpecte i terrorífica.

És el límit.
Per això, quan a les curoques algú els demana: "Què compteu?" La resposta és alta i clara:
Nosaltres hi comptem.
I anem batent ous perquè ens els menjarem amb patates.

TOTES DUES CUROQUES

Avui hem après... Que avui és dimarts i no dilluns. Que peatge ve del baix llatí «pedaticus», 'dret de posar els peus' [i coi! que els paguem sobre rodes!]. A menjar-me el "no m'estovaré" amb patates. Que la 'a' implica concepte: adormir-se, asseure's, abaixar [concepte i no fet en si tangible, eh?]. Que no es corregeix, "no fa falta". I he après que hi ha misteri en no ofendre dient mindundi va dir una. Uf! Origen incert va dir l'altra.

Petons a l'escalfador

És el que passa quan no tens foc. No, quan no tens foc a mà... perquè el foc de l'escalfador també és teu, no? o pertany a la companyia? és propietat de gas natural??? I no tens foc a mà perquè fa vergonya fer el gest d'anar-lo a comprar i que el de l'estanc te'l torni a regalar per ser unes bones clientes.

Obturar-se en la possibilitat de no comprar l'encenedor al mateix estanc entra dins de la lògica vital. I vital és, per exemple, encendre's un cigarro amb l'escalfador i entestar-se a no comprar un encenedor. Per què vols un encenedor si l'escalfador ja serveix? Perquè no hi cap a la butxaca? I per què no fem les butxaques més grans? De fet, no, això no seria cap inconvenient, hem portat coses més grans, pel carrer. Esclar que hauríem de mirar de solucionar el tema de la connexió amb gas natural, però el problema ben bé no seria aquest.

Com afectaria al canvi climàtic si tots anéssim amb l'escalfador pel carrer? Potser farien iscafadors (com l'ipod) però aleshores... ja seria com anar amb un encenedor... Estaríem parlant de portar un escalfador mitjanot, d'una mida revolucionària, apta per encendre-hi el cigarro (que el foc és teu, no?) però d'un volum que fes que als supermercats i a l'abacus te'l fessin deixar a les taquilles, amablement.

I quan els encenedors caiguessin en desús... podríem arreplegar-los tots per fer un escalfador talla gran de butxaca? El que sabria realment greu és que si petonejar l'escalfador per encendre-hi el cigarro ja és una imatge que fa dubtar, jugar a intentar fer-lo passar pel forat de la tasseta de cafè trenca el cor. Oh, vaja.

TOTES DUES CUROQUES

Avui hem après... Que el vici de fumar va més enllà de dur un cigarro fins als llavis, sense fins. Que "canuto" és canó. Com se fa un blog. Que hi ha contrasenyes fàcils de recordar. [És que m'estan parlant per l'altra banda]. [Continuo sense entendre el "sense fins", però vaja]. Que si et menges una llimona sense fer una ganyota també pots encendre't un cigarro amb un escalfador de la mateixa manera. [Toma, veus?] I he après que hi ha controvèrsia entre bloc i blog... va dir una. Buf, no me'n parlis... va dir l'altra.