Hi vivim jo i quatre fantasmes i altres contes

Ara que poso llums i pinto parets, veig com els fantasmes baixen les maletes de l’altell. És collonut, perquè jo de maletes, el que s’entén per maletes, no en tinc. Sap greu, perquè tot i que no els ajudi gaire a fer-les –que ells ja són prous i això de marxar ho han decidit sols–, és aquests dies que ens fem amics i tenim converses amables: Un suc de taronja? No, jo és que als matins sóc més de dolç. De debò? […] Ei, aquest record no me l’agafis, eh? El vols tu? Sí. Crec que estaria bé quedar-me’l jo. Com vulguis. Me l’enduia perquè em pensava que... Sí, tota la raó. Però ja no em fa mal, i d’aquí un temps el veuré diferent. Esclar, com tot. Gràcies, però.

No és que abans ens portéssim a matar, ni que ens ignoréssim... Era la típica relació que tens amb els fantasmes, res d’original. Hi eren, i jastà.

És just ara que faig casa -hi poso llums i pinto parets- que comencem a mirar-nos als ulls i a somriure'ns amb franquesa. Amb la complicitat de coneixe’ns tan bé que ja no calen explicacions ni (proposar) cimeres, perquè ja ningú amaga res que calgui saber. Sense inquisicions, sense lluites silencioses. Feia tant temps que hi eren que havien criat i tot. Els dos petits són una monada, però portaven més feina, perquè ja s’hi barrejaven massa coses.

T’ha costat, eh? Hahahhaha. Sips. Ho heu fet molt bé. Sou uns professionals. Tu també, que consti.

És fàcil caure’s bé amb els fantasmes ara que tots (jo i ells) sabem que se’n van. Fins i tot ens hem promès una festa de comiat en tota regla. Amb el cor a la mà, els desitjo el millor del món, i sé que ells a mi també. Sense recança. Tampoc no els demanaré, si no me’l deixen, el joc de claus que tenen del pis. Sé que no tornaran. I si tornen, voldrà dir que han de tornar. És simple. Tant com decidir-se a posar llums i pintar les parets... d’un-color-diferent.

Bon viatge, Pitblanc...

L'ALTRA CUROCA

Avui hem après... Que una es dedica a tasques productives i l'altra al bricolatge. Una als mots encreuats i l'altra als sudokus. Però el vici secret més secret és un joc d'aquests d'ordinador. El més difícil és la sensació rara que et queda quan dius prou i apagues. [Stage 6! ...Però no l'entenc!!!... va dir una. Has de tenir en compte que també pots fer la croqueta... va dir l'altra. Aix, he d'aprendre a controlar els meus instints suïcides... hi va afegir.]