Crònica de la quotidianitat insòlita al Nord

Que sí, que sí, que ja va, que ja us veig, que ja surti de la votura, un moment, acabi d'escoltar aquesta cançó sense esdrúixoles (esclar!) i estic per vosaltres. Surti, doncs, i –al trotuart- un grup de sisena que espera l'autobús cap al col·legi m'ataca. "Bun-bon-dia-iu!" (afusellament), "Iu, iu... va bé?". Estic massa adormida encara i em costa desxifrar d'on prové i què em diu cada veu. Així que a la meua. Divisi una cresta exagerada damunt d'un dels caps adolescents i la inerci me fa fer alguna broma poca-solta. Riuen fins que una pilota de rugbi me trastoca les ulleres. "Eh, fes a polit!". Ara ric de jo, un poc només, i un pet de tres anys travessa el carrer cridant: "Espia mes liuiuiuinettes!", "Què boniques, les ulleres (servei de correcció dubtosa gratuït les 24 hores)!" "Ouiaissè, me les ha achetat la mare" (mmm... n'importa què). Però "comprat", diu una adolescent. I "crompat", dubti jo en la intimitat.

Val més que entri a l'escola i ho faig i vull anar de pet a la cafetera, però creuar el pati és pas fàcil o "Creuar el pati és fàcil si saps com" i jo, jo en sé pas. "Regarde! crêpes pour l'espertinar". Espia, espia, espiaaaaa, collons!. "Et bé, espia, uè". Fa un temps (de quan Barcelona era el centre del món encara), d'aquesta frase només m'hagués sorprès 'espertinar'. Ara resulta que em representa, a jo i la meua llengua, i me miri aquesta parauleta estranya amb tendresa. Espertinar-Sagrada Família-espertinar-les golondrines-espertinar-guiris-espertinar-kamaku. I me l'estimi (bizaaaard bizaaaaaard), al mateix temps que descobreixi que per sabates hi tinc mainatges. Bufa, pesen i necessiti cafè. "Ell m'ha tapé" (se me'n fot, vull cafè) "Tustat..." (o torrat, cafè torrat) "sí, IL m'ha tustat". Merda. Que siguin dos cafès i al costat de la machina una rossellonesa. "Escolta, com funcionen aquí les esdrúixules?". "Funcionen pas, a la plana fem planes i belleu el Vallespir...". Doncs sí, és un quelcom de fantastique i dues cullerades de sucre. "Té, del bolanger de Baó". Vet aquí, súper, un crosant de bolanger a vore si m'espavila un xic. I apa, nins pertot i mots i son.

Però emprés cicle tres i una frase on llegeixi el mot 'quilici'. ¿Quilici? És què, això? "Quilici, fallida...", "CRISI? VOLIES ESCRIURE CRISI?" I la crisi la passi jo, jo soleta i, vinga, a superar-la ràpid que avui toca dinar amb forquetes i, au, a recitar amb veu alta tot el que engolim, com una cambrera presentant els plats fins (però deshidratats i pasteuritzats) d'un restaurant car. I clar, necessiti un altre cafè, però tornant m'assalta una bona dona i em demana qui som. "Qui som? (si ho sabés...) La Bressola!!!", "Et, c'est quoi, ça?" I jo que provi d'explicar-li i ella encantada perquè els seus néts ja en saben, d'espanyol! Espanyol? Vale, buenuuu, ok, ferpect, ça va, ciao.

Així que la tarda m'atropella del tot i acabi morta a la cadira del despatx (en plena discussió d'equip sobre el tóner de la impressora).

Una curoca. A aquestes alçades, sé pas quina.

Avui hem après: Com actualitzar i no morir en l'intent.